Perdida la esperanza / Perdida la ilusión
Los problemas continúan / Sin hallarse solución
Nuestras vidas se consumen / El cerebro se destruye
Nuestros cuerpos caen rendidos / Como una maldición
Eskorbuto “Cerebros destruidos”, 1985
No es asombroso que el cuerpo, el sacrificado de nuestra cultura, regrese, con la violencia de lo reprimido, a la escena de su exclusión. [...] El cuerpo regresa en el momento de crítica, de vacilación de una cultura empeñada durante milenios, en ocultarlo.
Severo Sarduy: "La simulación", 1982
Odien el nostre cos i ens el fan odiar; de fet, no l’odien sinó què ens odien a nosaltres, però no amb un odi personalitzat sinó amb un odi genèric i impersonal; fins i tot no fa falta que ens odiïn si aconsegueixen que ens odiem a nosaltres mateixos i entrem en una dinàmica de recerca compulsiva de substituts al nostre fràgil jo.
El meu treball sempre ha estat lligat a la politització de la pròpia vida. La meva obra més recent se centra en el propi cos per polititzar-lo des de dins. El Cos passa de ser objecte a ser subjecte; el Jo passa de dirigir a rebre l'acció. Amb aquest desplaçament del punt de vista de l'acció pretenc aconseguir una desalienació del cos. En fer públic el privat ho convertim en exemplar -que no exemplaritzant- perquè és una vivència compartida encara que ocultada. En lloc dels conceptes de públic i privat em remeto als d'intimitat i exhibició (o de desvetllament, de treure’s el vel).
Aquesta sèrie reflexiona sobre les prioritats de cadascun, per veure fins a quin punt la hiperactivitat que caracteritza la nostra època no amaga en molts casos una falta d'empatia, un aïllament insuperable, una separació. Apareixen temes relacionats amb altres vivències del cos com el dolor, la malaltia o la crítica a la masculinitat hegemònica. En tots els casos, ens trobem en el camp de batalla del nostre cos enfront del poder.
En la nostra cultura el retrobament amb el cos s'ha fet sovint a través de l'agressió -al propi cos o al dels altres-, la qual cosa reflecteix l'alienació respecte als nostres cossos. El recurs al dolor no és en aquest cas una prova de resistència, sinó un reflex del dolor que hi ha darrere de cadascun, perquè existeix i és real. Som responsables dels nostres actes, però no som responsables del nostre dolor. Considero important reflexionar sobre el què comporta responsabilitzar o culpabilitzar del dolor a qui el pateix, perquè aquest fet té una intenció i uns resultats polítics. Resulta difícil traslladar als altres la vivència nítida i permanent del dolor aliè i per a molts és gairebé impossible entendre aquesta realitat. El dolor és natural, però és sempre inevitable? La proximitat és, sovint, la frontera més difícil de travessar.