Horta de Sant Joan, febrer 2005 )
La segona part d'aquest procés va tenir lloc a Horta de Sant Joan i va ser una acció sense públic, només per a la càmera.
Primer vaig construir una bola de guix a partir d'una pilota de platja, deixant un petit forat sense tancar.
Vaig penjar aquesta "bola del món" del sostre d'una casa mig derruïda a Horta de Sant Joan. Per a l'acció vaig utilitzar tota una sèrie de notes sobre el meu estat anímic que havia anat prenent els moments de major malestar. Molt pocs d'aquests documents estaven datats o ho estaven de manera incompleta, la qual cosa complicava encara més la seva contextualització.
L'acció consistia en anar llegint aquestes notes, enganxant-les posteriorment sobre la bola. La meva intenció era construir el substrat del meu món, sobre els sofriments passats, per a utilitzar-ho com a base per a la tercera part de l'acció, en la qual completaria el procés de reconstrucció d'un nou espai de futur per a mi sobre les restes del passat. Tot el procés es va enregistrar amb una càmera de vídeo fixa i, a més, l'àudio es gravava en un ordinador portàtil al qual tenia connectats uns altaveus, la qual cosa provocava de tant en tant acoblaments entre micròfon i altaveus, provocant periòdicament tons estridents en l'enregistrament final.
En un moment donat, després de gairebé dues hores d'acció, em vaig adonar que el que estava fent ja no tenia sentit per a mi. De sobte, vaig entendre l'absurditat de reviure i remoure els sofriments del passat, com si no haguessin existit bons moments. Vaig decidir llavors que el que feia falta era deixar-ho enrere d'una vegada, ja que aquesta relectura del passat no em donava cap indicació del meu present, i molt menys cap pauta de futur.
L'acció va entrar, doncs, en una nova fase, en la qual havia d'acabar el que havia començat, la construcció de la bola del meu món, el meu substrat, però ja sense llegir els textos. A partir de llavors, només enganxava els papers i reflexionava en veu alta sobre aquest descobriment i les raons que m'havien portat a canviar d'idea d'una manera tan radical. Tot aquest procés també va ser gravat igualment.
Quan vaig acabar l'acció ja era de nit. Només vaig conservar un parell d'aquells papers, una sèrie de consells conductistes tan benintencionats com inútils que m'havia donat un dels meus terapeutes, per tal de cremar-los a la xemeneia de la casa en la qual m'allotjava. La bola va romandre tota la nit a la casa mig derruïda, per a ser retirada l'endemà a la llum del sol i amb les finestres obertes, per a completar d'aquesta manera tot el recorregut simbòlic de descens als inferns i la posterior ascensió.
Tot el material gravat va ser tractat per ordinador per a crear un vídeo que acompanyaria a la bola durant l'última part de l'acció.
D'una banda, vaig anar superposant els diferents trossos de l'àudio gravat en la primera part per a fer una única pista de so, gairebé inintel·ligible però en la qual es podien entendre clarament de tant en tant petits fragments, per a mostrar un petit esbós de totes aquelles notes que havia anat prenent, del meu diari dels sofriments passats. En l'altre canal d'àudio se sentien les reflexions de la segona part sense modificacions, més pausades i a vegades incoherents.
D'altra banda, vaig superposar les imatges gravades en vídeo per transparència, fins a arribar a aparèixer per triplicat en pantalla fent l'acció; dues de les seqüències mostraven la primera part de l'acció on, al llarg del temps, es podia apreciar com la bola suspesa del sostre anava descendint lentament fins a arribar al sòl, i la tercera imatge corresponia a la part final de l'acció on ja no llegia sinó que només enganxava i parlava.
El resultat del vídeo reflecteix la intenció que tenia de mostrar la multiplicitat fragmentària i difusa amb la qual els altres ens perceben. El mateix vídeo es podria considerar com una obra en si mateixa, més enllà de la simple documentació de l'acció.