La Casa Encendida, Madrid, desembre 2005
Aquesta acció unifica i tanca les diferents línies de treball en les quals he treballat en els últims cinc anys, en què he realitzat prop d'una cinquantena de performances, instal·lacions, intervencions urbanes, joies d'artista i objectes, així com poemes visuals.
Entre 2000 i 2001, em vaig centrar en la sèrie F34.1/F60.5 (Sortir de l'armari), basada en el meu propi tractament psicoterapèutic.
Entre 2001 i 2004 em vaig dedicar sobretot a la sèrie Entorn, basada en la destrucció ritual dels objectes, principalment papers, que havia anat acumulant al llarg dels anys, fins a 25, alguns d'ells. L'important en aquest cas era posar en el seu context, tant personal, com a històric i polític, aquells papers dels quals em desfeia, incidint especialment en el perquè els havia guardat en el seu moment, en la raó per la qual els havia conservat durant tant temps, i, finalment, en els motius que em portaven a desfer-me d'ells en aquest precís moment.
A poc a poc, aquesta dinàmica va sofrir una inflexió subtil; inicialment, totes les restes de les meves accions quedaven enrere i no recuperava ni conservava res, fins que, de sobte, em vaig adonar que aquest procés destructiu s'havia convertit de facto en un procés de destrucció per a la reconstrucció, en el qual construïa objectes tangibles, que conservaria, i en el qual es feia patent que la destrucció formava part d'un procés més ampli, artístic i personal, per a deixar enrere els llastos del passat i fer lloc per a una cosa nova.
De tot el treball d'aquests cinc anys queden, no obstant això, dues qüestions que considero crucials. D'una banda, la destrucció de documents, alguns d'ells amb un cert valor històric o testimonial, planteja el tema del qual representa aquesta destrucció dins de l'anomenada "societat de la informació" en la qual se suposa que estem immersos, que al meu entendre no és sinó la "societat del soroll". I si ens diuen que la informació és riquesa, la seva destrucció té un caràcter inequívocament ideològic, per subversiu. L'altra qüestió que queda en l'aire és la incòmoda pregunta sobre que si tantes persones en la nostra societat necessiten medicació per a mantenir una vida "normal", qui és el que està malalt, nosaltres o la societat? En aquesta obra s'uneixen, doncs, l'inici i la fi d'aquest cicle de treball artístic i alhora personal, retornant de nou el protagonisme a allò ideològic.
Al llarg de l'any 2005 vaig començar a treballar en el concepte de la creu, d'una banda deguda a una sèrie de situacions molt negatives viscudes al llarg de l'últim any, però, sobretot, en la idea de la creu que cadascun de nosaltres càrrega sobre un mateix.
D'altra banda, ja des de feia temps que no treballava amb els prospectes i caixes dels medicaments que m'havien prescrit, encara que encara guardava les pastilles que havien anat sobrant després dels successius canvis de medicació, un últim llast que em lligava a un procés ja massa llarg i que desitjava trencar amb totes les meves forces. Al llarg d'aquesta acció, vaig anar construint el motlle d'una creu en guix a partir d'unes fustes, mentre anava relatant tot el procés del cicle, donat suport per un vídeo que recollia les diverses parts d'aquest. Una vegada finalitzada la creu, la vaig emplenar amb la resta de pastilles que havia anat guardant, amb l'ajuda d'adhesiu instantani i, finalment, vaig clavar la creu sobre un bloc d'argila, erigint-se la creu com a símbol del meu Gòlgota particular.
M'agradaria remarcar que sempre he defensat la utilització de la tecnologia mínima necessària, no havent precisat mai grans mitjans, ja que gairebé sempre les meves accions estan basades en la parla. Potser per ser una obra de conclusió, he volgut sintetitzar la part final del procés en un vídeo, en el qual, a més, recupero els meus orígens com a músic, a principis dels 90.
Com he dit en uns altres dels textos, una frase traspassa aquesta sèrie, que és alhora una obra de conclusió i una obra d'iniciació, una frase de l'artista Fina Miralles, per qui sento una especial estimació, més enllà de l'admiració per la seva obra. Deia Fina: "Solament aquells que tenen la innocència dels nens, i agafats de la mà del monstre, podran travessar la porta del jardí del paradís", i afegia: "jo sóc el meu monstre, i el meu monstre em vol i em somriu". En aquests moments em sento molt identificat amb ella.