Galleria Augusta, NIFCA, Suomelinna, Helsinki, abril 2004
En aquesta acció -com en la realitzada a Lahti dies abans- parlava del meu context històric i personal a gent d'un país distant i desconegut per a mi fins llavors. L'acció partia de les dues accepcions que en espanyol o en català té la paraula “abric”, que denota tant un refugi com una peça de roba, al contrari que l'anglès que té una paraula per a designar cadascun d'aquests sentits.
Per a començar, treia una còpia del text de la Constitució Espanyola aprovada en referèndum en 1978, que no vaig poder votar per raons d'edat. Explicava el que per a mi significava aquesta Constitució, llegint alguns dels articles, concretamentement els referits a la funció social de l'economia i a l'obligació per part dels poders públics de garantir-la, molt al contrari del que havia practicat el govern de dretes que en el poder fins feia poc al nostre país, amb la seva política neoliberal i de privatitzacions massives; realment, llegint literalment la Constitució es podien trobar aspectes molt avançats, que havien estat traïts i simplificats fins a fer una lectura tan estreta per part d'aquest govern, per al qual semblaven existir només dos articles, un sobre el règim polític imperant i un altre sobre la unitat indivisible de la pàtria, cosa que es va fer molt palesa amb la manipulació interessada que van intentar fer dels atemptats de l'onze de març de 2004 a Madrid, imposant el seu lema a les manifestacions ciutadanes de repulsa a l'atemptat i que acabarien per expulsar-lo del poder.
He discutit sovint amb molta gent sobre la importància que té genèricament la Constitució, malgrat les seves imperfeccions, perquè és l'única eina que com a persona disposo per a defensar-me de les arbitrarietats del poder; no crec, al contrari que els sectors més conservadors del nostre país, que hagi de ser un text immutable, però ara com ara és l'únic que existeix.
Una vegada explicat tot això, em vaig treure la meva jaqueta de cuir i vaig anar arrencant les fulles de la Constitució per a folrar el seu interior, com fan els sensesostre per a abrigar-se a l'hivern.
A continuació vaig treure un llibre de català, la meva llengua materna, que mai es va deixar de parlar a casa ni tan sols durant la dictadura franquista, encara que, per no haver rebut educació en llengua catalana, ni jo ni els meus pares, tenim una llengua plena d'errors i barbarismes, fruit de tants anys de prohibició. Precisament en aquells moments estava començant a estudiar català, una llengua que uso cada vegada més per escriure i no només per parlar. Per a mi, la llengua materna té una gran importància a l'hora de definir-se com a persona, i percebia el fet de no poder expressar-me correctament en la meva pròpia llengua com una certa mutilació. Amb les fulles que anava arrencant del llibre, vaig fer una segona capa per a folrar l'interior de la jaqueta.
Finalment vaig agafar els prospectes dels medicaments que prenia o havia pres. Aquests medicaments i tota la teràpia que porto han representat en certa manera un altre dels meus refugis, tant una ajuda per a superar el malestar com una càrrega a suportar, ja que no seran la solució miraculosa del malestar. Amb els prospectes vaig fer la tercera capa del folre del meu abric.
Al llarg de tota l'acció anava explicant totes aquestes reflexions en el meu anglès, deficient encara que suficient, per a posar la meva acció dins del seu context en un país estranger. Per a acabar, vaig agafar la pastilla que em tocava per l'hora que era i me la vaig prendre; em vaig aixecar i em vaig posar el meu abric, folrat amb tots aquells papers que, per a mi, constituïen el meu refugi.
Més tard, acabada l'acció, la jaqueta quedaria abandonada a terra, donat que ja no tenia sentit conservar-la després d'haver desplegat el seu simbolisme, i allà quedaria lluny de casa, en terres llunyanes.
Amb el suport de:
