Des de 2007 la meva obra ha seguit dues línies bàsiques. D'una banda, he continuat el treball de crítica sobre l'acumulació i l'excés d'informació en la nostra societat present en treballs anteriors i també en el treball col·lectiu de Stidna! a través de la fotografia, el vídeo i la performance.

Paper mullat (Papel mojado) (2007-2010) és un procés performatiu desenvolupat a partir d'un treball en fotografia i que inclou la construcció d'objectes i la realització d'un vídeo.

Paper mullat reflexiona sobre l'acumulació de la informació i les implicacions que té la seva destrucció. Vivim enmig d'una sobresaturació d'informació que ha convertit la suposada "societat de la comunicació" en una "societat del soroll" en la qual la sobrecàrrega d'informació acaba emmascarant-lo tot i no aportant res; aquesta sobre informació no és, però, innocent. Existeix una clara intenció transgressora en aquesta destrucció d'objectes i documents col·leccionats, pel valor que se'ls dóna en la nostra societat, ja que en l'anomenada "societat de la informació", la informació és considerada riquesa i la nostra societat capitalista identifica riquesa amb acumulació; d'aquesta manera, el fet de destruir informació acumulada és destrucció de riquesa i té per tant una intenció política.

D'altra banda, el meu treball en performance ha pres un nou camí, en la línia de treball que he vingut a denominar Històries (2007-2010), en les com he utilitzat la construcció d'armes en viu com a element significant, per a reforçar el discurs que articula l'acció.

El meu treball des de l'any 2004 girava entorn del concepte de memòria. Molts fets han sofert un procés gradual d'oblit, perduts enmig d'una amnèsia generalizada provocada per la sobresaturació d'informació dels mitjans de comunicació de masses, que han convertit l'anomenada "societat de la comunicació" en una "societat del soroll", en la qual el passat és deixat de costat en favor de la voracitat i la cerca de "la novetat". A poc a poc, el concepte de memòria es va anar eixamplant per a desenvolupar el concepte d'anamnesi, de reminiscència. El que es va plantejar inicialment com un "deure de memòria" per part meva es va convertir en un "dret de memòria", amb la participació del públic, un concepte més polític. I lligat amb tots dos i amb el treball que desenvoluparia a continuació, apareix un altre concepte encara més polititzat, el de "delicte de silenci".

En paral·lel a aquest treball de recuperació de la memòria, iniciava el 2007 una sèrie de performances específiques per al lloc i per al moment concret, de caire igualment polític. El denominador comú d'aquests treballs és l'existència d'un discurs que articulava l'acció -la paraula viva en acció- i la construcció d'objectes durant la performance. En aquest treball utilitzo sovint la imatge d'armes lleugeres d'assalt com a objectes "culturals" que es poden trobar actualment a tot arreu. Malgrat tenir una significació aparent molt determinada, considero que com a imatge contenen una gran ambigüitat que permet lectures múltiples. En la seva utilització no hi ha cap fascinació per l'objecte com a tal, sinó la constatació de la seva universalitat com a símbol present en totes les cultures modernes. D'aquesta manera, el meu treball més recent tracta d'establir ponts entre les realitats socials, culturals i polítiques del lloc on es desenvolupa l'acció i les del meu lloc d'origen a través de símbols universalment recognoscibles.

L'arma d'assalt com a símbol

No hi ha una fascinació en aquesta línia de treball per l'arma com a objecte sinó com a símbol, per la seva potència simbòlica, i com a objecte tangible de poder.

Considero que l'arma d'assalt és un símbol ambigu. La segona esmena de la constitució nord-americana reconeix el dret a portar armes, considerades com a símbol de llibertat. En última instància és un símbol de poder -el poder sobre la vida i la mort-. Entre mitjà, però, té moltes lectures. L'AK47 està present en la bandera de Moçambic com a símbol de la seva lluita per l'alliberament anticolonial; però per a un txec representa la repressió soviètica de 1968. D'altra banda, veiem als soldats nord-americans repartir ajuda humanitària amb les seves M16 mentre que al seu país un psicòpata quitació la vida a un grapat de persones amb la mateixa arma. La perspectiva també marca l'ambigüitat de l'arma: en temps de pau, un soldat al carrer amb una arma d'assalt indica un cop d'estat, mentre que un civil amb la mateixa arma assenyalaria una revolució.

El meu treball mobilitza aquests símbols; denuncio uns poders que treballen amb nous sistemes de dominació -actualment per a dominar un país no fan falta armes- i el represento amb armament convencional, buscant amb aquesta metàfora –esdevinguda arcaisme per comparació amb aquests sistemes de dominació- una reacció del públic. Però també és ben cert que la compravenda d'armes continua i que en temps de crisis és un dels pocs comerços que continua augmentant.

Em resulta especialment suggeridor utilitzar un material aparentment innocu que s'acostuma a usar en les manualitats infantils -i que també té connotacions de reparació-, la bena de guix, per a construir les armes. També el farciment, fet de periòdics, té implicacions iròniques, ja que són part d'aquells "papers mullats" dels quals he parlat sovint en el meu treball.

Utilitzem galetes en el nostre lloc web. Algunes són essencials per al funcionament del lloc, mentre que altres ens ajuden a millorar l'experiència de l'usuari. Pots decidir si vols permetre l'ús de les galetes. Tingues en compte que si les rebutges, pot ser que no totes les funcionalitats del lloc web estiguin disponibles.