carlos pina

El meu treball artístic durant els anys 2000 i 2004 es va centrar en les sèries Sortir de l'armari (F34.1/F60.5), una sèrie sobre la imagineria psicoterapèutica, basada en el meu propi tractament, i en la sèrie entorn (contextos i entorns) centrada en la destrucció ritual d'objectes que havia arrossegat al llarg dels anys, l'essència dels quals era el fet de posar dins d'un context personal, històric i social aquests objectes així com el propi procés. A partir de l'any 2004 vaig començar a concentrar-me més en allò que construïa amb les restes del què anava destruint que en el simple fet de la destrucció. D'aquesta manera, a Reconstrucció, les restes de les meves accions van deixar de ser simples deixalles per convertir-se en objectes que podien ser apreciats de maneres molt diferents. El 2005 vaig començar a desenvolupar el concepte de La creu: la que cadascun carrega sobre les seves esquenes, culminant així un treball que havia estat, en realitat, un procés de destrucció per a la reconstrucció.

Tot el procés artístic desenvolupat entre 2000 i 2005 no va estar sinó una re-presentació de la meu re-construcció com a persona -tal com Richard Schechner tipifica el comportament performàtic, “twice behaved-behaviour", que podríem traduir per “comportament dues vegades actuat”-, en el qual els elements usats, sempre comuns i propers, simbolitzarien la meva pròpia vulnerabilitat i la fragilitat dels fonaments sobre els he anat construint, de manera autodidacta en moltes ocasions, la meva pròpia vida. Pot resultar molt estrany parlar de mi en aquests termes i sobre aquests temes, però crec que si l'art no parla d'allò que veritablement importa, i que està indubtablement i indissolublement lligat a la vida, no m'interessa. En aquest aspecte, el treball dut a terme en aquest període no ha intentat mai ser una mostra de les meves obsessions personals sinó que encaixa en el conjunt de la meva obra a través de la politització de la pròpia vida.

Entre el 2004 i el 2007 vaig treballar a partir del concepte d'anamnesi, de reminiscència, per recuperar una memòria col·lectiva recent lligada al meu propi context biogràfic, social i històric. Molts dels fets històrics recents han sofert un procés gradual d'oblit, perduts en una espècie d'amnèsia generalitzada provocada per la sobresaturació d'informació en els mitjans de comunicació de masses, que han convertit l'anomenada “societat de la comunicació" en una "societat del soroll". Aquest treball pretenia lluitar contra el silenci hipòcrita de la nostra societat contemporània amb una clara intenció política: “deure de memòria, delicte de silenci” (prenc aquest concepte de Federico Mayor Zaragoza, exdirector general de la UNESCO).

A partir de 2007, i en paral·lel a aquest treball de recuperació de la memòria, començava una sèrie de performances més polítiques específiques a l'espai i al temps. El tret fonamental d'aquestes obres era l'existència d'un discurs que articulava l'acció, parlat o no, i la construcció d'objectes durant la performance. En aquest treball utilitzava sovint la imatge d'armes d'assalt lleugeres com a “objectes culturals" que estan presents a tot arreu. Malgrat tenir una significació aparent molt determinada, considero que com a imatge contenen una gran ambigüitat que permet múltiples lectures. En la seva utilització no hi ha cap fascinació per l'objecte com a tal, sinó la constatació de la seva universalitat com a símbol present en totes les cultures modernes. D'aquesta manera, el meu treball més recent intenta establir ponts entre les realitats socials, culturals i polítiques del lloc on actuo i les del meu lloc d'origen a través de símbols universalment recognoscibles.

En tota la meva obra no pretenc parlar només de mi perquè sempre hi ha, d'una manera o una altra, una identificació amb els altres i en els altres. S'estableixen vincles de coincidència i complicitat a través de vivències o idees compartides -que sovint es porten secret- i que jo em limito a fer públiques. El que més m'agradaria destacar del meu treball és la reacció del públic, que ha oscil·lat entre el descobriment d'una realitat desconeguda fins llavors per part d'uns, i el reconeixement mutu dins d'una realitat compartida per part de molts altres. Bé hagi estat d'una o d'una altra forma, no hi ha hagut per part del públic una reacció d'indiferència. A poc a poc, a mesura que les diferents sèries s'han anat desenvolupant, vaig començar a ser cada vegada més conscient de la importància de la contextualització de la pròpia obra, dins de la biografia personal, social i cultural de l'artista i, també, de la importància de la contextualització dels propis actes dins de la performance. Tot torna sempre, doncs, al terreny de la política.

De manera individual o en col·laboració amb Maria Cosmes vinc desenvolupant un treball crític en l'àmbit de la poesia visual sota el nom de col·lectiu Stidna! (www.stidna.org).

Director del festival internacional de performance eBent entre 2003 i 2010.